Xavier Ponsa i Ruth Gayoso són els responsables de Protocol de les Conselleries de Governació i Agricultura respectivament. Un i altre expliquen en què consisteix exactament la seva feina i quina és la seva visió del Protocol a Catalunya.
Xavier Ponsa, cap de Protocol del conseller de Governació, Jordi Ausàs
Ruth Gayoso, tècnic en Protocol i Relacions Institucionals del conseller d'Agricultura, Joaquim Llena
Com definiria protocol i cerimonial a algú que desconegui aquestes disciplines?
Ruth Gayoso: Protocol és la norma (llei) i cerimonial és la forma (tot el que envolta un acte). A efectes pràctics, diria que és l’art de saber col·locar cada cosa al seu lloc en un acte públic sense que es noti que estan col·locades.
Xavier Ponsa: Crec que la nostra principal tasca es fer fàcil la vida institucional, que no privada, de l’autoritat per la qual treballem, vetllant perquè la institució que representem sigui tractada de forma respectuosa i segons l’ordre establert per la normativa vigent. Som els encarregats de plasmar plàsticament l’activitat institucional del nostre conseller i posar ordre en els actes que organitzem i/o assistim en col·laboració amb la resta d’institucions i companys de professió.
Quines qualitats ha de tenir un responsable de protocol?
R.G: A d’ésser organitzat, metòdic i diplomàtic. Es tracta d’aconseguir allò que faci falta amb molta educació i sense que el seu interlocutor es senti “manat”.
X.P: Sinceritat, dedicació, responsabilitat, discreció, tolerància, psicologia, sentit del deure…
Com és la vida d’un cap de protocol d’un Conseller de la Generalitat?
R.G: Una mica estressant i molt divertida. Cada dia parles amb interlocutors molt diversos, aprens coses noves de tots els que t’envolten i es presenten reptes organitzatius molt interessants. Però també tens les presses i la necessitat que tot allò que organitzes surti bé, de manera correcta. Amb el temps i l’experiència aprens a gestionar-ho i a fer-ho part de tu. És molt bonic i enriquidor.
X.P: Igual que la de qualsevol altre. L’única diferencia és que potser els nostres horaris són més difícils d’encaixar amb d’altres activitats familiars/personals i que sovint accedim a llocs o espais que la gent habitualment no visita. Crec sincerament que la nostra feina és privilegiada, però de ben segur hi ha moltes feines molt més dures que la nostra.
Aconsegueix desentendre’s del seu treball en el temps lliure?
R.G: Com he dit abans, és una qüestió de temps i experiència. Jo, ara mateix, ho aconsegueixo i n’estic molt orgullosa de saber gestionar-ho.
X.P: Totalment, excepte quan sona el mòbil i has d’atendre la trucada de rigor. Per la resta intento gaudir el màxim de la família i els amics.
En la feina diària, qui li posa els majors inconvenients? El Conseller, la premsa etc.
R.G: Depèn de l’acte i de la seva repercussió. En el fons un cap de Protocol ha d’ésser suficientment professional i diplomàtic per fer veure a tots els “actors” d’un acte que les coses són d’una manera determinada, dictada per la llei, i que si tot és compleix d’aquella manera, tothom en sortirà beneficiat i content.
X.P: En el meu cas particular, i amb els consellers que he treballat fins ara, no he tingut mai cap problema, sempre ens hem entès a la perfecció i han respectat el meu criteri tècnic i jo el seu criteri polític. Pel que fa a la premsa, potser en aquest cas, si que hi hagut mes tivantor, ja que sovint la seva immediatesa per la notícia i en fer declaracions sempre en primer lloc, fa a vegades que els horaris dels actes i l’espera de les persones que hi assisteixen no sigui compatible. En general però, no hi tinc gaires conflictes.
Fins a quin punt les vanitats i les males relacions entre polítics afecten la seva feina?
R.G: En el meu cas concret, poc. De vegades m’he vist en alguna tessitura difícil, però aquest tipus de “problemes” no els ha de gestionar una oficina de Protocol, sinó figures més polítiques dins d’un Gabinet, com ara el cap de Gabinet.
X.P: En principi les vanitats no afecten a la meva feina, atès que tothom té el seu ordre i espai dins de l’acte. En tot cas, és un aspecte de les persones en general que no m’agrada i no acabo d’entendre les disputes constants “per la foto”, crec sincerament que és més important el que diu el polític/autoritat que no pas des d’on ho diu. Entenc però, que la pressió mediàtica dels mitjans també es molt forta.
Creu que el protocol en l’àmbit català té un bon nivell?
R.G: Crec que és un dels protocols més professionalitzats i bons de l’Estat espanyol. Hi ha gent molt bona, professional i ben preparada.
X.P: Pel que conec i veig arreu de Catalunya, no tenim res a envejar a la resta de l’estat espanyol.
Continua tenint vigència el R.D. 2099/1983 de precedències de l’Estat?
R.G: En algunes ocasions sí. És la llei per la qual ens hem de regir els que ens dediquem a aquesta professió, però està bastant obsolet. S’hauria d’actualitzar als temps actuals per moltes raons.
X.P: Donats els canvis en les institucions l’esmentat decret no té la mateixa vigència que el 1983. Pel que fa a l’administració autonòmica hi ha molts càrrecs no reflectits en el decret que actualment no tenen encaix. A més a més, la legislació catalana en aquest sentit encara és més antiga, del 1981, i això encara ho complica més.
De quin acte que ha organitzat està més orgullós/a?
R.G: N’he tingut molts i diversos. Potser podria citar el Fòrum de l’Agroalimentació 2008: Tàstum, o qualsevol de les Fires Alimentaria que he gestionat. Són actes grans, que requereixen molta preparació i previsió. I han sortit sempre molt bé.
X.P: Els actes que més m’agraden son els que faig pels pobles de Catalunya. Aquests per mi són els més agraïts.
I quin ha estat el més desastrós?
R.G: Tot i que potser no està bé que ho digui jo, no crec que n’hagi tingut mai cap de desastrós. Potser, ara fa poc, un problema amb una autoritat local que no estava gaire contenta amb el tracte rebut; però va ser més un tema polític que no pas protocol·lari i se’n va encarregar de solucionar-ho el braç polític del Gabinet.
X.P: No tinc constància de cap acte desatrós. Sempre hi ha petits detalls a millorar però en general tots els actes han estat correctes.
El Cap de Protocol d’un Conseller és un càrrec de confiança, considera que ha de ser així?
R.G: Sempre ha estat així. Personalment, crec que hauria de ser més un càrrec tècnic que no pas de confiança, però també és cert que un cap de Protocol sent i sap coses molt confidencials. Crec que la premissa hauria de ser: un tècnic professional que sàpiga “veure, escoltar i callar”.
X.P: Crec que el nostre perfil es més tècnic i, per tant, hauria de ser un càrrec de carrera com és a l’estat espanyol i no un càrrec de confiança com ho és ara.
